Tot i que la lluita amb espases es remunta milers d’anys, l’esport de l’esgrima tal com el coneixem avui prové del segle XIX. La modalitat en cadira de rodes va ser desenvolupada pel precursor dels Jocs Paralímpics, Sir Ludwig Guttmann, a Stoke Mandeville, on es rehabilitaven els soldats britànics ferits a la II Guerra Mundial.
Competició d’esgrima en cadira de ruedasLa esgrima és una combinació de força, velocitat, tècnica i tàctica. Els tiradors competeixen subjectes a les cadires de rodes, que al seu torn van ancorades a terra, el que els confereix una major llibertat de moviments en el tronc i el tren superior. La longitud de l’àrea de joc la determina l’esportista que aconsegueixi menor distància en estendre el braç, i pot decidir si la separació entre els dos rivals serà la del seu abast o la del seu oponent.
En l’esgrima paralímpica s’utilitzen tres armes. Tant en el floret com a l’espasa, que és una mica més pesada, la puntuació s’aconsegueix en tocar el rival amb la punta de l’arma. En el sabre, a més, es pot colpejar amb el tall. El floret només puntua si arriba el tors de l’oponent, en tant que l’espasa i el sabre poden tocar a qualsevol punt per sobre de la cintura.
La inclusió de l’esgrima en cadira de rodes en el programa paralímpic es va produir ja en els primers Jocs, els de Roma 1960. A Seül 1988 es va introduir un nou sistema de classificació que permetia competir junts als esportistes amb discapacitats diferents.
Reglament de competició IWASF:
Introducció agost 2014 (Anglès)
Llibre 1. Normes tècniques setembre 2015 (Anglès)
Llibre 2. Normes sobre organització des 2014 (Anglès)
Llibre 3. Normes sobre material agost 2015 (Anglès)
Esmena a l’Llibre 3 Agost 2015 (Anglès)
Llibre 4. Normes sobre Classificació 2011 (Anglès)
